Tan lluny, tan a prop

És la llum de quarts de nou,
i els llençols olor d’estiu.
El veïnat quan tothom dorm,
i els teus peus freds a la nit.

Ha picat el dubte a la finestra,
però no l’he deixat entrar.
Ja fa temps que potser ho intueixes,
però no t’ho sabré explicar.

Tan lluny, tan a prop.
Tan lluny, tan a prop.

Els diumenges a la tarda,
que ens deperti un altre cop
a la ciutat de les cabanyes
féiem sostres amb llençols.

Ha picat la pluja a la finestra,
però no l’he deixat entrar.
Ja fa temps que potser ho intueixes,
però no t’ho sabré explicar.

Tan lluny, tan a prop.
Tan lluny, tan a prop.
Tan petits, però tan forts.

Del poema «Cabanyes de fusta i llençol» de Jordi Estapé.