Setembre

Amb la nit que tot ho calma,
i tenyeix les voreres de groc;
respecto des de la ignorància,
el pas del temps feroç.

Són anècdota aquells braços,
a cada pensament que fuig;
Vull despendre’m de les matinades,
i els records que vam fer junts.

I totes les mentides,
que ens van arribar a fer forts;
la inèrcia d’aquells dies,
ressona lluny d’on som.

És
com volies que fos,
però el setembre sempre torna;
i s’emporta tot l’esforç.

És
com volies que fos,
per enterrar la partida,
i escriure a tots els racons
que potser sols som més forts

No pregunto on sou ara,
ni recordo el vostre nom.
El desig com a façana,
com sol fer tothom

Sóc bandera de les tardes
que s’instal·len al meu cap
ni un enyor a l’esperança
ni un diumenge despistat

Mai més seràn promeses
que ens van arribar a fer forts
i els falsos testimonis
que ressonin lluny d’on som