Posem nom a les places

He robat, uns segons a l’infinit
per eternitzar les passes que m’han dut fins aquí.

He contat, els cops que m’he perdut
amb el cap al cel es fa present un buit.

I recordo per camins a l’estiu,
mai vam sospitar que acabaríem així.

Laberints de carrers la nostra debilitat
avui torna a sorprendre’m la ciutat.

Hem tocat el cel només amb una mà,
posem nom a les places, amor urbà.

A les nits, la llum sincera, m’acosta al teu cos,
fent de la rutina un repte, poemes d’aeroport.

Al tornar sempre a casa, em fas aixecar el cap,
encara queda roba estesa penjada al terrat.

I recordo per camins a l’estiu,
mai vam sospitar que acabriem així.

Oda als carrers sense nom i somnis
d’estiu entre Manresa i Igualada.
Bicicletes recent pintades.