Sus

Si ens hem deixat perdre la primera llum del matí,
Si ens hem deixat perdre el record de la platja entre el vent,
Si ens hem deixat perdre per mars aquest estiu,
Si ens hem deixat perdre cançoners vora el foc a la nit,

Cada hora que passa m’allunya més del teu costat.
Les teves paraules floten avui més que mai.
La nostra nostàlgia és la ràbia a la soledat.
Que els dies s’aturin, que regni la pau.

Però els instants passen corrent,
El cor s’atura i la vida es fon lentament.

Trobarem a faltar les hores passades,
La teva mirada perduda entre els arbres,
I sé que encara hi ets.

Tornarem a reunir-nos cada tarda,
Somiarem en tu, cantarem les cançons
Que ens omplien d’alegria els dies que hi eres tu.

Però els instants passen corrent,
El cor s’atura i la vida es fon lentament.

La Sussana va marxar, ja no hi és. En resten les cançons, els records i la seva olor. Les vivències perduren en l’etrenitat dels llocs on vam passar. Aquesta cançó no la vaig escriure jo… la va escriure algú misteriosament el dia després de que passés tot, a través de les meves mans. La nostàlgia em fa somriure pel fet d’haver pogut formar part d’ella. La platjes de Mallorca, el cançoner, les cordes afinades a oïda d’una guitarra a mitja nit, els amics del Cau, el seu somriure més sincer… Els instants s’ens escapen dels dits, la mort és freda. La vida es fon.