Cases als arbres

Desperto sincer d’un somni que mai despertaria,
em trobo plantat al barri del Cel.

Els murs de la ciutat m’abracen de mentida,
avions de paper volant pel cel obert.

El Metro als matins, l’actualitat en freqüència modulada,
els vicis perduts, i els trens oblidats a les andanes.

Viurem en cases als arbres
que ens han vist créixer;
lluny de l’asfalt negre i avorrit.

Dóna’m la nit, i encén la matinada.
Tot el que has escrit, torna-ho avui a casa.

Per tots els camins que mai puguem recórrer,
pren de passatgera la sort.

Agafa’t a un somni i creu que les coses que ara ens torcen,
són les que algun dia ens faran forts.

3 anys de cançó

Setembre

Amb la nit que tot ho calma,
i tenyeix les voreres de groc;
respecto des de la ignorància,
el pas del temps feroç.

Són anècdota aquells braços,
a cada pensament que fuig;
Vull despendre’m de les matinades,
i els records que vam fer junts.

I totes les mentides,
que ens van arribar a fer forts;
la inèrcia d’aquells dies,
ressona lluny d’on som.

És
com volies que fos,
però el setembre sempre torna;
i s’emporta tot l’esforç.

És
com volies que fos,
per enterrar la partida,
i escriure a tots els racons
que potser sols som més forts

No pregunto on sou ara,
ni recordo el vostre nom.
El desig com a façana,
com sol fer tothom

Sóc bandera de les tardes
que s’instal·len al meu cap
ni un enyor a l’esperança
ni un diumenge despistat

Mai més seràn promeses
que ens van arribar a fer forts
i els falsos testimonis
que ressonin lluny d’on som

Punt de no retorn

M’he trobat tants cops perdut en aquest lloc,
(que) hi sabria caminar amb els ulls tancats.
La distància accentua el nostre esforç,
retrobo el punt on tot va començar.

No fingiré res que no passa,
ni una història que no porta enlloc.
Avui em sobren les paraules,
però em faltes tu.

No érem res i ho érem tot.
La tempesta i el repòs.
Llums a l’horitzó,
al punt de no retorn.

Si em demanes que et menteixi ho faré,
i em veuràs desaparèixer poc després.
Avui els somnis m’han delatat,
diga’m que estem vius, fes-ho de veritat.

Referent al canvi de perspectiva, acorralant prejudicis
Entesa imprevista entre dos individus, sense mirar enrere.

Passes perdudes

Encara no s’acaba el dia a la ciutat que ens ha vist sols.
Ressona aquella melodia que vam escriure entre balcons.

Gran Via creua i esmicola els carrers en carrerons 1
La tarda que s’enfila homenatge d’octubre groc.

Respira la veritat,
lluny a la distància.
Impossibles amagatalls,
per sobre les cadenes,
que mai havies notat.

Passes perdudes,
governs i repúbliques;
Carrers que porten el nostre nom.
S’escapen i s’expliquen per si sols.

Lluny a les serralades, llaços de complicitat,
on vas sembrar un somriure, la primavera aixeca el cap

El món para i s’esmicola, en trossets d’incomprensió
De nens amb corbata, i injustícia als telons

Qui escriu les pàgines de la història?

Diga’m que hi ets

Ets tot el que està passant
Aquest hivern que s’allarga més de lo normal.
Fins ara no m’havia armat de valor,
per dir-t’ho tot.

T’escric aquestes línies distants;
dibuixen un futur, es creuen amb el mar.
Descriuen simfonies quan els músics
se’n van, diuen:

Diga’m que hi ets,
que malgrat passin els dies,
ens reunirem després.

Diga’m que el record t’ha acompanyat,
batega lliure, fins aviat.

En el teu gest trobo la certesa,
l’artilleria de mil dies en combat.
Nits reversibles, com les de sempre
que som només tu i jo, tu ja ho saps.

En Condicional

Avui seria una d’aquelles nits;
em duries en cotxe,
on s’acaben els camins.

Empesos per l’orgull que t’he amagat,
em declaro culpable,
d’un final anunciat.

És així,
tot el que deixo enrere.
És així,
enterro himne i bandera.

He oblidat aquell carrer,
ja no hi és.
He oblidat aquell moment,
en què tu erets dels dos el més sincer.

Veuríem la llum tots dos plegats;
i, rebutjant l’alegria
fingiríem abraçats.

A la ràdio s’entendria un cantautor;
il·lustrant la vetllada,
censurant algun record.

Memòria d’un any i mig etern i un desenllaç glaçat.

Somni Autoeditat

Explica’m la mirada atenta
de l’univers,
que reuniex els més valents
dels teus secrets.

No parlaré més de ciutats:
cançons noves, flors al cap.
No et conec,
i ja t’anyoro.

Mai podré somriure.
Mai tornaré a viure
com ho feiem junts,
aquella nit.

Faré d’aquest moment l’eternitat
un somni autoeditat,
difícils malabars amb l’experiencia

Faré d’aquest moment l’eternitat
un somni autoeditat,
remarcant la diferènica

Els teus ulls,
foscos com el cel.
La lluna no la veig,
(perque) s’escapa entre els cabells

Apretes fort,
i crits a contrallum
els llençols ho saben tot,
priemer sexe, desrpés (l’)amor

Explica’m la mirada atenta
de l’univers.

Dedicat a les primaveres hivernals que
floreixen entre Sants i Gràcia.

Sempre és fosc

Deixant enrere tots els dubtes,
que m’evadeixen de la sensació.
Al teu voltant només excuses,
Barcelona desperta de cop.

Et voldria deixar entrar a casa,
i assenyalar-me tot el cos.
En la batalla amb l’esperança,
la contradicció ens ha fet fort

Sempre és fosc,
a aquesta cara de la lluna
hi som tots dos.

Una tarda al lloc,
on sovint ens aïllàvem del món.

Un homenatge, una farola,
far i fita de records

Sempre és fosc,
a aquesta cara de la lluna
hi som tots dos.

Si pogués tornar enrere a aquelles nits,
escriuria a les façanes un vers senzill.
Si pogués tornar enrere a aquelles nits,
escriuria a les façanes un vers així:

‘No deixaré per demà,
el que no faré mai’

Salvatges pels carrers

Et crec quan em dius que va estar bé,
que repetiries el mateix.
Però jo no hi sóc,
és aquella inèrcia que fins ara no m’ha dut enlloc.

Dalt el teu pis,
la nit ens visita/abraça com mai l’havia vist.
Però tu no hi ets,
(…)

Semblen mentida aquells secrets,
corrien salvatges pels carrers,
Sobre terrats de la ciutat,
t’abraço ben fort,
no vull marxar
.

Acampem en secret,
m’expliques tot allò que mai havies fet.
La veritat,
s’escola entre els murs de la nostra ciutat

No he estat capaç de recordar el teu nom,
quan m’he creuat, amb un record:
M’abraçaves fort,

Monopoli de l’obvietat

He descobert un racó on aixecar el cap,
on ser qui sóc, de veritat.

Avui ho he vist, ho he notat;
m’amago tant, al monopoli de l’obvietat.

El jazz teòric m’avorreix,
el sistema falla, és poc complex.

Li vaig dir a me mare,
que havia mort un noi,
res amb importància,
no.

Ja surt el sol,
la ciutat, no sap qui sóc.

Ja no plou,
deixaré la moto a baix,
i tornaré a casa sol.

Demà, veuré dies com si fossin realitat.
Els anys que tomben, ja m’hauran tombat.

Antologia de secrets mai amagats,
de grans mentides en floreixen veritats.

Mil Crits

Un estiu m’ha passat pel cap,
deixant enrrere la certesa,
del que ens volien imposar

Desperta,
emmig d’un somi atapait
De nit, som immortals

Mil crits, en una nit
de cotxe i carretera
tot sols,
davant l’imprevist.

Mil nits,
de cotxe i carretera
tot sols,
davant l’imprevist.

Brindem,
cada segon,
Pels records més importants de les nostres vides
i els dies bons.

La nit que mai s’acaba,
la de la gent normal,
fent-la extraordinria,
lliure i tropical,
m’envolto dels instants,
que m’han fet volar,
la flama no s’apaga
fins demà.

Homentage a les nits que acaben a
la carretera amb Cal Trompes.

La cançó que vam construir aquella nit al foc

Ella seguia el camí,
com tants cops ho havia fet aquell estiu:
de sol a sol,
de nit a nit.

Creuar carrers de matinada,
entendre records.
Conèixer les places del món.
L’univers conspira en els teus ulls.

Sigui lluny, sigui fosc;
caurà el cel a sobre
la cançó que vam construir
aquella nit al foc.

Intuíem el miratge.
En aquell món, com escapar?
No vull canviar.

No vull canviar de pell,
No vull canviar de pell,
No vull canviar de pell,

…el meu cor camina, però jo em vaig fent vell.

Breu cançó recuperada d’‘Els Moviments del Pensar’,
un quadern aliè del passat.

Posem nom a les places

He robat, uns segons a l’infinit
per eternitzar les passes que m’han dut fins aquí.

He contat, els cops que m’he perdut
amb el cap al cel es fa present un buit.

I recordo per camins a l’estiu,
mai vam sospitar que acabaríem així.

Laberints de carrers la nostra debilitat
avui torna a sorprendre’m la ciutat.

Hem tocat el cel només amb una mà,
posem nom a les places, amor urbà.

A les nits, la llum sincera, m’acosta al teu cos,
fent de la rutina un repte, poemes d’aeroport.

Al tornar sempre a casa, em fas aixecar el cap,
encara queda roba estesa penjada al terrat.

I recordo per camins a l’estiu,
mai vam sospitar que acabriem així.

Oda als carrers sense nom i somnis
d’estiu entre Manresa i Igualada.
Bicicletes recent pintades.

Triàngles Màgics

He estat cridant moltes estones,
fins que m’has sentit.
He estat buscant
moltes respostes,
al que ja s’ha dit.
He perseguit les idees
fins a acorralar-les sota al llit.

D’amagat m’he escapat
de les mans de la rutina.
Els dies fàcils ja són prioritat.
Teixeixo històries,
miro al meu voltant.
La ciutat dorm i la gent viu
amb els ulls tancats.

Proposo d’alliberar
el sector crític del teu cap.
Digue’m què et preocupa,
cap a on vols anar.
La pluja és forta
quan els bojos prenen poder.
Diuen que tot és una merda, doncs vinga,
jo també m’ho crec.

I la nit cau
com gotes de pluja.
Als contorns de la ciutat
mentides es dibuixen.
La nit cau
i els terrats es mullen.
Potser quan despertem,
els que manen
han perdut el tren.

La llum del dia,
cega els teus pensaments.
Ara els de dalt se’n riuen, t’insulten, et roben
i manen sense seny.

Potser quan comencis
a desesperar,
vindrà bon vent, barca nova,
per tornar a començar.

Els dies passen,
avui no t’estimo
ni més ni menys.
He pensat de pensar-ho
amb el temps.

Si tens sort
hi haurà cames que s’obriran.
I a la vegada camins es tancaran.

Passat el deliri que em vas fer arribar a portar,
podríem dir que l’amor és etern, fins que el fas acabar.

Sus

Si ens hem deixat perdre la primera llum del matí,
Si ens hem deixat perdre el record de la platja entre el vent,
Si ens hem deixat perdre per mars aquest estiu,
Si ens hem deixat perdre cançoners vora el foc a la nit,

Cada hora que passa m’allunya més del teu costat.
Les teves paraules floten avui més que mai.
La nostra nostàlgia és la ràbia a la soledat.
Que els dies s’aturin, que regni la pau.

Però els instants passen corrent,
El cor s’atura i la vida es fon lentament.

Trobarem a faltar les hores passades,
La teva mirada perduda entre els arbres,
I sé que encara hi ets.

Tornarem a reunir-nos cada tarda,
Somiarem en tu, cantarem les cançons
Que ens omplien d’alegria els dies que hi eres tu.

Però els instants passen corrent,
El cor s’atura i la vida es fon lentament.

La Sussana va marxar, ja no hi és. En resten les cançons, els records i la seva olor. Les vivències perduren en l’etrenitat dels llocs on vam passar. Aquesta cançó no la vaig escriure jo… la va escriure algú misteriosament el dia després de que passés tot, a través de les meves mans. La nostàlgia em fa somriure pel fet d’haver pogut formar part d’ella. La platjes de Mallorca, el cançoner, les cordes afinades a oïda d’una guitarra a mitja nit, els amics del Cau, el seu somriure més sincer… Els instants s’ens escapen dels dits, la mort és freda. La vida es fon.

Mont Perdut

La nit va caure, la festa i la cervesa.
A l’ombra, de la llum de les espelmes.
Als compassos lents del pop.

En una casa, enmig de la muntanya.
On les notes es perdien en l’aire.
Entre nostàlgia i desacord.

Però els somnis futurs,
van reduir-se
a trossos tan petits
com les estrelles que brillaven
aquella nit

I quan et mirava als ulls, ho veia tot tant clar.
Ara entenia perquè et deixava escapar.

La sort us va ajuntar, i la màgia enamorar.
La vida que comparties, el final ja l’intuïes
Els acords van invertir-se formant la cançó precisa pels dos.

Igualment, després d’aquell dia.
La resta del món segueix igual,
La gent s’abraça mentre s’odia.

Demà al matí quan et llevis a la platja.
Ja no veuràs el Mont Perdut, ens trobarem tots a faltar

Sant Jordi

L’ombra d’un ametller florit
projecta els teus passos a l’alba del matí.

Un lleu gregal acaricia el teu clatell,
l’ambient és càlid, el sol és imponent.

Un raig de llum s’atreveix a despertar,
els somnis que compartíem d’amagat.

Surts al balcó, descobreixes la ciutat,
la vida és jove, l’aire és felicitat.

És Sant Jordi, un dia petit.
És Sant Jordi, una rosa se t’escapa d’entre els dits.
És Sant Jordi, avui que estàs amb mi.

Buscant dreceres entremig dels vianants,
t’he perdut per la plaça caminant.

El sol decau a les mirades del veïnat.
M’abraces, avui som més que mai.

La cançó és una rosa, aquesta rosa va ser un regal en un dia de Sant Jordi enmig de la ciutat d’Igualada. L’ambient fresc i amable dels veïns al conèixer la primavera, i els somriures dels vianants són la poesia que inspiren. Finalment arriba la nit i la plaça de Cal Font es desfà, és l’excusa per enunciar la rapidesa amb que el dia empeny a les persones i com busquem aturar el temps emmig d’un dia petit.